Gràcies, Xavier Corberó

Avui, 25 d’abril de 2017, ha mort en Xavier Corberó, escultor en majúscules reconegut a nivell internacional, amb obres al MOMA i a molts museus i ciutats del món, com Londres o Beirut, i fill de Barcelona. Un gran artista que, a més de plantar els seus tòtems a la nostra ciutat, magnificant l’entorn i convertint cantonades industrials en espais sublims, i de dissenyar les medalles olímpiques del 92, va contribuir en el fet que la ciutat s’embellís amb les obres de Lichtenstein, Oldenburg, Botero i altres. Només per això li hem de professar un etern agraïment, tot i que els seus mèrits vam molt més enllà i requereixen el reconeixement de la Història de l’Art a nivell internacional i, especialment, de la del nostre país.

Jo, per motius professionals, fa un parell d’anys vaig tenir el plaer i el privilegi de visitar casa seva i saludar-lo personalment. És al nucli vell d’Esplugues de Llobregat i he de confessar que mai havia anat a aquest racó històric, amagat entre la ronda i l’autopista, a l’extrem de la serra de Collserola. Un petit llogaret format per una masia i un grapat de cases al voltant d’una església medieval, en un entorn boscós que s’esglaona per una muntanya foradada. I algunes d’aquelles cases, amb el seu corresponent terrenys, les va adquirir en Xavier Corberó fa anys, per transformar-les en la seva gran obra.

Vaig entrar en aquella propietat amb la sensació de fer-ho a la casa de Dalí a Port-lligat quan encara no era museu i el geni hi vivia allà. I un cop dins, vaig adonar-me que la casa d’en Corberó tenia, però, les dimensions i l’espectacularitat del Teatre-Museu de Figueres.

La primera similitud és la gran claraboia central de l’edifici, que el vertebra de dalt a baix. La segona, el Cadillac i el Rolls Royce que descansen a tocar del lucernari, envoltats de maletes, gorres, bastons i altres elements que conviden a iniciar un viatge.

Però el viatge, en aquest cas, no passa fora de la casa sinó que s’inicia en les plantes superiors, on hi ha l’habitatge de la família, i baixa al llarg dels quatre pisos esglaonats en la pendent, que conformen una casa-taller-galeria d’art magnífica, fins a les profunditats de la terra, on s’amaga l’obra més preuada de l’artista, passant per un auditori i unes grutes subterrànies, per pujar de nou a un jardí que és tot un museu a l’aire lliure. Un viatge inesperat que és tota una experiència pels sentits.

He d’afegir, a més, que Xavier Corberó ens va rebre al llit i en bata, com només fan els artistes, i ens va donar una efusiva benvinguda. Va delegar la visita en la seva dona, Midu Rica, una amfitriona especialment elegant i acollidora, que ens va mostrar les col·leccions d’antiguitats procedents del món sencer, les obres d’amics tan destacats com Tàpies i d’artistes com Gaudí, la sala de música, els horts i els antics safareigs transformats en encantadors patis… I al llarg de tot el recorregut, vaig poder contemplar sobretot les magnífiques obres de Corberó, peces realitzades en un marbre esculpit fins a la transparència, que evoquen la sensualitat femenina, escultures basculants, denominades Balancinas, que permeten la interacció més enllà de la contemplació, tòtems que conformen famílies prehistòriques i una parella de dracs, que representen a l’artista i a la pròpia dona descansant al jardí. Avui, aquest drac, agafa una nova dimensió.

L’edifici, un laberint que integra cases històriques amb construccions noves i recupera i recrea espais naturals perduts, és una perfecta joia, una obra d’art total, que abraça a més part de la prolífica obra d’un artista imprescindible de l’avantguarda del segle XX i de principis del XXI. Un escultor avantguardista fins al darrer moment, que deixa un llegat que cal saber valorar.

 

 

 

‘La muntanya maleïda’ a Tria33

Tria33, el programa de cultura de TV3, em va convidar a parlar amb ells de La muntanya maleïda (Ediciones B, 2016). El clip és un especial molt interessant titulat ‘Novel·la històrica: un segle de lluita’, que proposa viatjar al segle XIX a través de la ficció de la mà de dues novel·les. Primer entrevisten a Víctor Amela, que presenta La filla del capità Groc (Planeta, 2016) i convida a recórrer el Maestrat rural. I després entro jo, trepitjant l’escenari principal de la meva novel·la, el castell de Montjuïc, i proposant un viatge pel Poble Sec, el Paral·lel i la Barcelona de la dècada convulsa de 1890.  Al minut 04:07.

begotria33

La model d’en Ramon Casas

Aquest retrat d’una dona anònima, pintat per en Ramon Casas l’any 1893, em va inspirar el personatge de la Magda, una de les principals protagonistes de la meva novel·la La muntanya maleïda (Ediciones B). No és l’únic retrat del pintor en el que apareix, perquè ella li va fer de model durant un temps. A més, treballava de cigarrera al Teatre Circ Espanyol, el primer que es va obrir al Paral·lel. I sense saber ben bé el perquè, es veu implicada en el Procés de Montjuïc i acaba tancada a les masmorres del castell. Una història ben dura, la seva.

Ramon Casas i Carbó

Ramon Casas i Carbó

L’opinió d’Enric Calpena

La muntanya maleïda és un relat poderós, una història de Barcelona que molts barcelonins no han volgut escoltar mai, però que emergeix de la mà de Begoña García Carteron amb un relat intens, farcit de realitat, com només les bones novel·les saben fer.
Unes dones que pateixen, que lluiten, que se sobreposen a l’adversitat, en una Barcelona de finals del XIX castigada per les bombes, per les tortures i pels prejudicis.”
Enric Calpena, periodista, historiador i escriptor

La montaña maldita / La muntanya maleïda (Ediciones B)

Por fin en mis manos!!!

Per fi a les meves mans!!!

 

« Older posts