Tag: Entrevista (page 1 of 11)

Cadena Ser / Ser Catalunya

Nico&Sunset. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 11 de Desembre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Raquel Salvador i Oriol Vila (Nico&Sunset). Jo, BCN. TimeOut

C. Moscou

No cal anar a Rússia per fer-se el rus. “Internet facilita que puguis fer una bogeria i que sigui molt viral, i penso que això és molt circense i divertit”. L’actor Oriol Vila fa un parell d’anys que va desdoblar la seva personalitat i es va crear un personatge a mida: el rus Nicolai Serguéievich, un home de circ fort i alhora romàntic que vol cantar. I l’actriu Raquel Salvador, la seva parella en la vida real i en la ficció, el va acompanyar com a Suzette Suavet Miller. “Va ser una mica per accident. Vam començar a fer cançons junts, perquè l’Oriol va posar música a alguns textos meus, però a mi em feia molta vergonya cantar, perquè jo no cantava ni a la dutxa! I vaig pensar en fer-me la francesa”. Al principi no tenien més objectiu que passar-s’ho bé, i van deixar sortir aquests dos personatges cantaires que portaven dins, creant-los-hi fins i tot una vida virtual a les xarxes. “Un dia ens vam animar a fer un concert i vam pensar en fer algun vídeo divertit per promocionar-ho al Facebook. I com que no teníem mitjans, vam pensar en fer-ho com ho farien els propis personatges, amb l’i-Phone mateix!” D’aquella primera aventura va sorgir Nico&Sunset, una websèrie còmico-romàntica que ja compta amb set capítols on-line i en la que ells dos ho fan tot, amb l’única companyia d’un no actor que no parla. Ara faran set capítols més, que començaran a rodar al gener i estrenaran al juny. I a més, tenen un show musical, i cantaran en el seu rus-francès catalanitzat a l’Alfa bar el proper el 12 de desembre i el dia 30 a la Sala Atrium. “Vam començar amb els personatges per pura covardia, perquè no ens atrevíem a ser com érem, i curiosament amb aquestes màscares som més nosaltres del que seríem si realment fóssim nosaltres!”

Igor Szpakowski. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 4 de Desembre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Igor Szpakowski. Jo, BCN. TimeOut

C. de Gualbes

Entre cotxes, motos i autobusos, hi ha qui prefereix l’skate no només com a mitjà de transport. “Si no fos perquè la taula es trenca, jo faria skate al carrer cada dia, plogués o no. Quan plou vaig a llocs tancats, naus Indoor o skate bars, n’hi ha bastants!” L’Igor Szpakowski, amb només 16 anys, avança molt ràpid. A més d’anar i tornar patinant cada dia a l’institut, treballa davant les càmeres des del cinc anys i ha engegat una sòlida carrera d’actor. “Vaig fer teatre i curtmetratges, però volia fer alguna cosa més gran… A Polseres vermelles em van agafar després de cinc càstings, i va ser total!” Ara acaba de protagonitzar la seva primera pel·lícula, La por, dirigida per Jordi Cadena, on interpreta un adolescent sotmès a la violència silenciada del seu pare. Una història dura que ha estat tot un repte per a ell, i on també ha pogut treure profit de la seva agilitat sobre la taula. “Hi ha una escena que m’he d’anar sota la pluja i ells volien que ho fes amb bicicleta, però jo vaig proposar fer-ho amb skate, i com que el portava a sobre, ho vaig fer amb el meu.” No té por de gairebé res i, sobre rodes, continua camí també pels escenaris. Acaba d’estrenar al Teatre Zorrilla de Badalona l’obra El desert de l’oblit, amb Projecte Ixthys Teatre. I amb el director de la companyia, l’Albert López Vivancos, acaba d’escriure fins i tot una novel·la, La terra d’Àndoc, que publicarà al febrer Edicions 62. “És de gènere fantàstic i juvenil, tot i que jo crec que també enganxarà als adults. A mi m’agrada provar-ho tot. També m’agradaria dirigir, teatre, cine, televisió… per tenir l’experiència, i seguir actuant i escrivint. Continuar endavant amb tot i no parar!”.

Álvaro de la Peña. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Álvaro de la Peña. Jo, BCN. TimeOut

C. Neopàtria

Hi ha qui dansa per la vida sense adonar-se de que ho fa, i amb escenari o sense. “A la concepció general de la gent, encara existeix un gran prejudici sobre la dansa. Hi ha qui pensa que és per a superdotats, o per idiotes, o qualsevol cosa, menys que és alguna cosa que fa tothom contínuament, perquè és moviment…” L’Álvaro de la Peña, ballarí i coreògraf, va crear la companyia de dansa contemporània Iliacan fa vint anys. Però fa uns cinc, i arrel de la baixada de contractacions de bolos professionals, va decidir engegar un nou projecte. “Jo sempre havia volgut treballar amb gent de fóra del món de la dansa, que no fossin ballarins, i buscant idees, per no haver de dedicar-me a la jardineria, em vaig inventar el projecte Pobles en dansa.” L’any passat va voler transportar la iniciativa a la ciutat de Barcelona, i va crear el projecte Barris en dansa, del qual ara està fent la segona edició. “Volíem arribar a tothom a partir dels centres culturals, amb la idea de que la dansa és per a qualsevol, perquè tothom té l’opció de poder practicar-la. Formem grups de treball a cada barri i construïm un espectacle de creació amb la gent i l’energia que tenim. I s’ha apuntat molta gent, massa i tot!” Els barris que participen aquest any són Gràcia, Poble Nou, la Barceloneta i la Marina i, d’alguna manera, també Sant Andreu, perquè el SAT es va oferir per acollir l’estrena de l’espectacle resultant, que tindrà lloc el proper 22 de novembre. “Hem treballat per separat, però crearem un espectacle conjunt, que després es representarà a tots els barris. Jo crec que hi haurà unes 120 persones a l’escenari. La idea és que la gent tingui una experiència artística i humana a l’hora de fer una creació.”

Alexandre Madureira. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Alexandre Madureira. Jo, BCN. TimeOut

C. Ciudad Real

A més dels museus reals que tenim a la ciutat, hi ha tallers que n’amaguen d’altres imaginaris. “Des de que va esclatar la crisi han tancat moltes galeries enfocades a l’art pop, i ara em fa la sensació que cada cop hi ha menys moguda artística. Es veuen exposicions, però falten llocs perquè no hi ha diners per aconseguir mantenir espais alternatius que puguin exposar art contemporani”. L’Alexandre Madureira, portuguès que viu a Barcelona des de fa nou anys, és un d’aquells pintors que, exposi o no, no deixa mai de produir. Les seves pintures són, de fet, una revisió de les obres de la Història de l’art que més li han impactat, passades pel seu propi filtre. “El que faig és robar imatges que ja existeixen. A la meva anterior col·lecció, Museu imaginari, respectava la composició del quadre que agafava, canviant-lo segons la meva interpretació, i ara agafo imatges ja existents i faig una composició pròpia”. Ha passat de fer versions pop de quadres com Las Meninas, on Heydi substitueix la nana, a crear-ne visions noves i molt sorprenents, com una impactant actualització de L’origine du monde de Courbet, en la que a la visió del sexe femení en primer pla se li afegeix un louding d’Apple. “L’objectiu és que la imatge sigui sempre un equilibri entre l’alta cultura i la cultura popular, i a més, en aquesta nova col·lecció, que es titula Tenen les finestres la meva signatura?, vull combinar els colors plans pop amb la pinzellada més expressiva”. A falta de galeries, presenta un taller d’art pop figuratiu a la Sala Fènix del carrer Riereta. “Està enfocat com si fos un joc, perquè l’objectiu és passar-s’ho bé mentre s’aprèn”.

Older posts