Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Andrea Lolicato. Jo, BCN. TimeOut

Rambla de Catalunya

Al vestíbul de connexió de les línies 3 i 5 de l’estació de Metro Diagonal, en ple Eixample burgès, les imatges de persones d’altres barris increpen l’espectador. “La idea és crear un contrast, un xoc. Mostrar en els llocs on hi ha més benestar com viu el veí del costat”. L’Andrea Lolicato és fotògraf i doctor en antropologia urbana, dues professions que integra en una de sola fent servir la fotografia com a eina d’expressió per explicar la manera de viure de la societat. Es va instal·lar a Barcelona l’any 2008, quan encara es vivia un moment de benestar, i quan va esclatar la crisi amb la bombolla immobiliària va voler deixar constància del que s’estava vivint. “En aquell moment, i ara també, el fenomen social més dramàtic i potent del que està passant és la visió dels desnonaments. La idea era explicar això amb casos concrets per obrir una reflexió més ampla sobre la societat d’ara. Gent que es queda sense feina i no aconsegueix trobar-ne una altra durant molt de temps, gent que és víctima d’estafes financeres, gent que va intentar fer negocis i no se’n va sortir…” Amb aquests ingredients i el seu objectiu, ha plasmat diferents famílies a la porta de les seves cases, amb les seves quatre pertinences al carrer, i ha creat la sèrie “Més fràgils que una bombolla”, que s’exhibeix a l’Espai Mercè Sala dins la mostra de fotografia documental Circuit 2013. “La fotografia té un caràcter sintètic i el que jo volia era sintetitzar el risc, retratar famílies amb risc de quedar-se al carrer. Amb la càrrega emocional de treure-ho tot al carrer quan saps que potser en poques setmanes ho hauràs de fer de forma definitiva, perquè t’estan fent fora”.