Categoria: Premsa (pàgina 2 de 11)

Alfonso de Vilallonga. Jo, BCN. TimeOut

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Alfonso de Vilallonga. Jo, BCN. TimeOut

C. Perot lo Lladre

No tothom té la sort de poder declarar l’Estat propi en un palau del barri Gòtic. “Això és un palau que ja no ho és. Té les Galeries, el Cine, el Círcol… Però això que es diu de que la propietat és un robatori és cert, sobretot pel propietari, perquè només donen despeses!”. Alfonso de Vilallonga, l’actual baró de Maldà, és músic, compositor premiat amb un Goya i un Gaudí, cabareter i artista irreverent. Viu al barri de Vallcarca, però durant molts anys ho va fer al palau familiar, just a sobre dels cinemes, un escenari que ha utilitzat a la cançó Maldà State (Estat propi), en que parla de la independència. “La veritat és que és un tema del que estic molt content perquè és com una mena de baròmetre per mesurar reaccions. Vivim un moment de pensament únic i la gent és massa cauta i no diu res. No sóc antiindependentista, la idea ja m’agrada, però no com l’articulen… La independència per a mi és un concepte íntim i personal.” La cançó, on diu que troba l’Estat propi amb un bon porro d’opi, s’inclou dins del seu últim disc, Alphosphore Variations. “És l’únic tema polèmic. La resta del disc és bastant heterogeni, un recull de cançons que he interpretat en directe en els tres últims anys i també temes que he escrit per a d’altres i que m’agrada cantar”. També li agrada format duet. Està preparant l’espectacle Un cabaret de cine amb l’actriu i cantant Maria de Medeiros, que es presentarà al desembre a Barcelona. I el proper diumenge 10 de novembre ofereix amb el cantant d’òpera Stefano Palatchi el concert benèfic Tête a Tète a l’Espai Barts. “Farem una barreja de cançons nord-americanes amb cançó francesa, una cosa teatral però minimalista, de music-hall.”

 

 

Btoy. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 30 d'Octubre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Btoy. Jo, BCN. TimeOut

Gran Via

Des de la implantació de l’ordenança cívica, l’art urbà s’ha traslladat de les parets a les portes. “Et multen igual ho facis on ho facis, només que si ho fem a la paret ve BCN Neta i t’ho neteja a l’instant. En canvi les portes, com que es consideren privades, doncs són responsabilitat del propietari, i per això busquem portes sense propietaris”. L’Andrea Michaelson és Btoy, una artista urbana que ha fet del retrat la seva passió. Els seus personatges, sovint dones mítiques que fixen la seva mirada en l’espectador, poblen els carrers de Barcelona des de fa més de deu anys i es poden veure també a galeries de tot Europa. “Quan vaig començar pintava en murs, a tocar del Macba, però ara tot ha canviat, perquè m’he d’adaptar a la meva ciutat…” Fa anys que treballa a l’estudi, on desenvolupa les seves creacions, i només pinta murs lliures o parets en festivals, però això no vol dir que no intervingui el carrer. “Deixar de pintar a la paret m’ha fet experimentar amb els pòsters, i m’agrada molt fer-ho. Vaig començar a utilitzar diferents papers, i ara utilitzo el de seda perquè és molt fi, queda molt ben enganxat i és molt difícil d’arrencar. Si la normativa no m’hagués prohibit pintar, això no se m’hagués acudit”.

Una obra seva, amb les rockeres russes Pussy Riot com a protagonistes, és la imatge del festival d’art contemporani i new media WeArt, que es celebra a diversos espais de la ciutat fins a finals de novembre i que aquest any té com a temàtica central la subversió. “En el meu treball hi ha una part de subversió implícita, perquè part del que faig el faig d’una manera il·legal. I també tinc una vessant política a l’hora d’expressar el meu art.”

Sergi Sánchez. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 23 d'Octubre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Sergi Sánchez. Jo, BCN. TimeOut

C. Carretes

A partir del vespre, els carrers del Raval van plens de llauners que criden cervesa-beer. “Hi ha qui està a favor i qui està en contra, els dels bars els putegen, els joves els saluden i es fan amics d’ells… Són gent que estan al mig de la vida nocturna, que viuen a Barcelona, que coneixen molt bé el barri i que els hi passen un munt de coses que ni t’imagines.” El Sergi Sánchez és realitzador de vídeo, i després de passar una temporada als Estats Units amb una beca, va tornar a Barcelona i s’hi va instal·lar al Raval, on va descobrir la vida de barri. “La gent que ho veu cada dia no li dóna importància, però per a mi el Raval és molt cinematogràfic, com el Bronx o Baltimore… Té molta vida, al carrer sempre hi passen mil coses a la vegada, gires una cantonada i és un món completament diferent, com si estiguessis al mig de Pakistan o de Bangladesh o d’on sigui. Hi ha un munt de realitats que es creuen…” Aquesta realitat li va donar la idea de fer Barcelona Salvaje, un websèrie amb la vida quotidiana del barri com a protagonista, un retrat amb molt d’humor i amb Makinavaja com a referent. Ha creat personatges potents, com el porter de bar que s’instal·la a casa del fill solter, ha engrescat a actors professionals i a d’altres que no ho són, com l’Abid, que fa de llauner a la vida real i a la ficció, i els ha dirigit a tots en escenaris de la ciutat. “Al primer capítol robem les bicis del bicing i ens pixem a la Sagrada Família!” El primer dels onze capítols s’estrena el 16 d’octubre a les 20 hores, online i amb una festa al bar Makinava del carrer Carretes. “Serà l’inici del que volem que sigui un Tour Salvaje per tot el Raval, presentar cada quinze dies un capítol en un local diferent, i anar fent barri!”

Stefanie Ringes. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Stefanie Ringes. Jo, BCN. TimeOut

Carrer Flassaders

Uns la tracten de poble, altres de mocador i altres utilitzen metàfores més inspirades per dir el mateix. “Aquesta ciutat és una illa, perquè al final quan vius al Gòtic et mous de Poblenou a Poble-sec, vas tot el dia d’una banda a l’altra i et pots trobar amb tothom, com en una illa, amb la diferència de que aquí hi ha molta més gent.” Stefanie Ringes és holandesa i mig francesa, va viure l’adolescència a Buenos Aires, on va iniciar la seva carrera musical, i després a Madrid, endinsant-se de ple en la movida madrileña al capdavant del mític grup Lions in Love. Ja porta quinze anys a Barcelona, on va arribar després d’una bona temporada a Formentera. “Aquí no coneixia molta gent, però era el boom dels grups de mestissatge i vaig anar ficant-me a poc a poc. Coneixia els Macaco, perquè passaven els estius a les illes i havíem fet jam sessions allà, ells aquí estaven molt ficats en el món del reggae i s’organitzaven Sound Systems on pujàvem a cantar tots”. Des d’aleshores, ha compaginat diversos projectes musicals, entre ells Shiva Sound, amb el que va treure tres discos, un projecte que ha evolucionat per esdevenir ShiBa. “He decidit posar-li la B per tal de diferenciar-me del Déu hindú. Hi havia famílies senceres d’indis que venien a veure els concerts, perquè es pensaven que era música índia… I això és surf i reggae music!” Acaba de treure el disc Give me all!, que ha composat i produït, a més de posar la veu, i que presenta acompanyada del grup català Urban Roots. “Volia una banda de reggae de veritat i l’hivern passat vaig començar a freqüentar una jam session de reggae al Sándalo del Poblenou i els vaig conèixer. I només sentir-los vaig pujar-me a l’escenari a cantar!”

Elsa Rovayo. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 16 d'Octubre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Elsa Rovayo. Jo, BCN. TimeOut

C. de les Floristes de la Rambla

Als carrers de la Barcelona mestissa en altres temps sonaven coples. “La copla té un punt de barri, parla de la vida, de la gent… és underground total! El que passa és que es van confondre molt les coses quan es va associar al franquisme, i no entenc com es pot haver fet aquesta associació, perquè les coples parlen sempre de putes, d’amor, de dones de la nit i molt atrevides…” L’Elsa Rovayo, més coneguda com La Shica, canta, balla i xerra pels colzes, i es defineix com tota una folklòrica. “Absolutament, acompleixo tots els requisits, menys els estètics! Les folklòriques feien el que els hi donava la gana, portaven escots, bevien, fumaven, anaven amunt i avall… eren les modernaques del moment!”. Ella va començar de ben joveneta com a bailaora de flamenc, i va treballar durant una temporada a El Cordobés, però quan no li van renovar el contracte, i després d’anar a Madrid per seguir ballant, va tenir la necessitat d’afegir la seva veu al ball i donar llibertat a l’artista que portava dins, per fer les coses a la seva manera. Ara, després de dos discos on barreja flamenc i copla amb ritmes urbans com el hip hop i el rap, torna a Barcelona per presentar al BARTS, del 10 al 12 d’octubre, Espain, dolor del Bueno, un espectacle musical escrit, dirigit i produït per Andreu Buenafuente. “Parlo d’un país imaginari que no és Espanya, sinó un joc de paraules entre “ser” en castellà i “pena” en anglès, i ho faig amb text, vídeo, coreografies… I recupero cançons tradicionals que per a mi són un tresor públic, perquè si en aquest país brota alguna cosa això és art, a punta pala, i ara que estem tan baixos d’autoestima hem d’adonar-nos que la vida no només depèn d’allò econòmic, perquè en allò artístic aquest país és molt ric, som milionaris!”

« Entrades més antigues Entrades més recents »