Categoria: Jo, BCN (Pàgina 3 de 11)

Jo, BCN. Entrevista/perfil a la revista TimeOut de Barcelona

Dani de la Orden. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 18 Septembre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Dani de la Orden. Jo, BCN. TimeOut

Passeig Marítim de la Barceloneta

L’estel ferit de la platja de Sant Sebastià no és un estel fugaç, sinó l’escultura a qui ningú diu pel seu nom. “Jo sempre quedo als cubs. Allò de que fem un partit de futbol, on quedem?, als cubs! És un clàssic!” Amb 24 anys, el realitzador Dani de la Orden acaba d’estrenar la seva primera pel·lícula com a director, Barcelona, nit d’estiu, un retrat de la ciutat que ell trepitja i de la seva generació. “Volia mostrar una mica les nits de Barna, que són una barreja de caminades pel Raval, caminades pel centre, balls a l’Apolo, sopars amb col·legues fins les tres de la matinada i després empalmar amb un altre lloc, i que t’oblides del que passa al dia següent i pots acabar a la platja”. La cançó Jo Mai Mai de Joan Dausà, a qui aleshores no coneixia, li va inspirar una història d’amor, i a partir d’aquesta van néixer cinc més que passen la mateixa nit, una nit d’agost en què un cometa creua el cel estelat. De com la idea es va convertir en una comèdia romàntica, i de com Joan Dausà va acabar fent la banda sonora i també d’actor, amb Àlex Monner entre d’altres, ho explica en una vídeohistòria d’animació narrada en primera persona, que fa l’ullet a la sèrie Arròs covat. “Volíem fer una peça viral de promoció, i vam pensar que allò interessant era explicar com s’havia fet, perquè allò maco de les pel·lícules no és només el que veus sinó també el que hi ha darrera”. La promoció també l’ha portat aquest estiu a fer un tour per Catalunya, amb preestrenes que incloïen un mini concert en directe i la presència de l’equip. “Ha sigut una mena de road movie increïble, s’han habilitat cines, teatres, una església, un bar amb pantalla gran, centres cívics… I era una mica rock-star, perquè anàvem amb cotxe i amb el piano al maleter!”

 

 

Bernat Lliteras. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 11 Septembre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Bernat Lliteras. Jo, BCN. TimeOut

C/ Bergara

Anar d’hotels a la nostra ciutat no és una activitat exclusiva dels turistes. “Sóc molt fan de les terrasses, ens les mereixem! Fer una copa a les alçades és un privilegi que cal aprofitar. Pots fer el guiri i després tornar a casa tranquil·lament, amb la Vespa!” En Bernat Lliteras és un d’aquells creatius multidisciplinars difícils de definir. Va començar als anys 90 cantant en un grup que es deia Flinstones, però es va donar a conèixer com a guitarrista del grup pop-psicodèlic Something. Després va canviar la música per la il·lustració, triomfant amb la sèrie Mottel Spaghetti, i d’allà la vida el va portar a fer de publicista al capdavant de Sofa Experience Communications. “La nostra productora és un projecte continuista, ens sentim més músics que publicistes, tenim una actitud de banda, en allò bo i en allò dolent…” Fa anys que només toca la guitarra en la intimitat, però últimament comença a atrevir-se amb els plats. “He fet una mica de mili punxant durant un any al Lost&Found, un mercadillo amb molt bon estat de salut. Allà punxem vuit amics que ens fem dir Second Hand DJ’s, i punxem el que ens dóna la gana!” Gràcies a aquest aprenentatge s’ha atrevit a donar-li el sí al dj resident del Visit Up, la terrassa de l’hotel Pulitzer, i acceptar fer una sessió de selector el dijous 5 de setembre. “Jo no em sento Dj, Déu me’n guardi, jo el que tinc són molt anys acumulant vinils! Al Visit bàsicament compartiré cançons que són canyella, que he comprat en viatges a Berlin, Estocolm, Glasgow… Només música negra dels anys 50 i bandes que imiten els negres, que de vegades són millors. I faré tot el possible per deixar un forat entre cançó i cançó, allunyat-me d’aquest esperit de DJ!”

Rachel Arieff. Jo, BCN. TimeOut BCN

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Rachel Arieff. Jo BCN. TimeOut

C/ Nou de la Rambla

Els voltants del Paral·lel i els carrerons del Raval són els millors llocs de la ciutat per trobar espectacles de cabaret alternatius. “Qualsevol cosa anormal m’encanta, tot allò que no surt en els laterals dels autobusos! M’agraden els espectacles que creen intimitat amb el públic.” Còmica irreverent, la Rachel Arieff està al capdavant de l’Antikaraoke, el show musical més boig i rocker de la ciutat que, després de més de quatre anys d’existència, ara té lloc a la Sala 2 de l’Apolo tots els divendres d’agost i setembre. Ella és dels Estats Units i porta quasi nou anys a Barcelona. “No he fet l’humor en el meu propi idioma des de que vaig arribar, no m’agrada, no em sento divertida! Em sento divertida quan estic desequilibrada, que és el que et fa un idioma que no domines”. Està enganxada als locals petits alternatius, i ha passat amb els seus espectacles per una bona part dels més emblemàtics. “Ja em considero un soldat de la supervivència de la cultura underground d’aquesta ciutat, que està sota atac. Ens hauríem d’acostumar a crear coses sempre, i a partir de no res, i això es fa amb la comèdia, perquè el material d’un còmic és un escenari i un micro. I a poder ser, un piano, que també està bé…” A partir del setembre començarà una nova residència al Gipsy Lou, un petit bar del carrer Ferlandina, on presentarà tots els dijous el seu nou show còmic-cabareter Coñólogos. “Volia atacar tot aquest domini perdut de ser femenina, de la intimitat, de l’amor… És quasi impossible que no parli del sexe i el sexisme, perquè forma part de la meva identitat, m’ho fiquen per la boca! Pateixo atacs constants d’homes rancis pel carrer i no em queixo, és el meu destí!”

Joan Estrada. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 28 Agost 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Joan Estrada. Jo, BCN. TimeOut

Plaça del Teatre

A la part baixa de les Rambles hi ha una plaça que recorda que en allà va existir el primer teatre de Barcelona. “El del Principal és un edifici cultural enorme, perquè a més engloba el Teatre Latino, el Frontó Jai-Alai i la Cúpula Venus. Ara ho volen transformar en hotel boutique amb restaurant i sala polivalent, però de moment han fotut un outlet, amb dos collons! Abans teníem un equipament cultural i ara et compres unes bragues i et prens un gintònic! T’imagines que facin fora els pintors i fotin una terrassa pels guiris?” Agitador cultural, gestor d’espectacles i home de teatre, i actualment presentador d’una secció al programa de Toni Rovira i Tu, amb la seva gossa Gurb, el Joan Estrada viu a tocar de les Rambles des de fa gairebé trenta anys. “Jo sóc ramblero, que és molt diferent a ser ramblista! La paraula ramblista ja és elitista. És a mida dels convergents, dels que es fan dir amics de les Rambles i tots aquests conservadors que només conserven els seus diners. Jo sóc progressista!”

L’any 78 va ser l’impulsor de la Cúpula Venus, una sala de cabaret que va esdevenir un punt de referència de la Barcelona canalla de l’època. Ara defensava la recuperació de l’espai pel districte i per la cultura de la ciutat, i està indignat perquè el projecte municipal s’ha convertit en una iniciativa privada. “La cultura ara mateix és un campi qui pugui, als polítics els hi sua. La nostra cultura és un outlet i això del Principal és una metàfora, una absoluta desvergonya. El pitjor és que sembla que dóna el mateix i ningú es preocupa, ni els de Marea Roja, ni la Cup, ni els del 15 M ni ningú. I el problema d’aquestes coses és que no hi ha marxa enrere”.

Andrea Lolicato. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Andrea Lolicato. Jo, BCN. TimeOut

Rambla de Catalunya

Al vestíbul de connexió de les línies 3 i 5 de l’estació de Metro Diagonal, en ple Eixample burgès, les imatges de persones d’altres barris increpen l’espectador. “La idea és crear un contrast, un xoc. Mostrar en els llocs on hi ha més benestar com viu el veí del costat”. L’Andrea Lolicato és fotògraf i doctor en antropologia urbana, dues professions que integra en una de sola fent servir la fotografia com a eina d’expressió per explicar la manera de viure de la societat. Es va instal·lar a Barcelona l’any 2008, quan encara es vivia un moment de benestar, i quan va esclatar la crisi amb la bombolla immobiliària va voler deixar constància del que s’estava vivint. “En aquell moment, i ara també, el fenomen social més dramàtic i potent del que està passant és la visió dels desnonaments. La idea era explicar això amb casos concrets per obrir una reflexió més ampla sobre la societat d’ara. Gent que es queda sense feina i no aconsegueix trobar-ne una altra durant molt de temps, gent que és víctima d’estafes financeres, gent que va intentar fer negocis i no se’n va sortir…” Amb aquests ingredients i el seu objectiu, ha plasmat diferents famílies a la porta de les seves cases, amb les seves quatre pertinences al carrer, i ha creat la sèrie “Més fràgils que una bombolla”, que s’exhibeix a l’Espai Mercè Sala dins la mostra de fotografia documental Circuit 2013. “La fotografia té un caràcter sintètic i el que jo volia era sintetitzar el risc, retratar famílies amb risc de quedar-se al carrer. Amb la càrrega emocional de treure-ho tot al carrer quan saps que potser en poques setmanes ho hauràs de fer de forma definitiva, perquè t’estan fent fora”.

« Entrades més antigues Entrades més recents »