Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Elsa Rovayo. Jo, BCN. TimeOut

C. de les Floristes de la Rambla

Als carrers de la Barcelona mestissa en altres temps sonaven coples. “La copla té un punt de barri, parla de la vida, de la gent… és underground total! El que passa és que es van confondre molt les coses quan es va associar al franquisme, i no entenc com es pot haver fet aquesta associació, perquè les coples parlen sempre de putes, d’amor, de dones de la nit i molt atrevides…” L’Elsa Rovayo, més coneguda com La Shica, canta, balla i xerra pels colzes, i es defineix com tota una folklòrica. “Absolutament, acompleixo tots els requisits, menys els estètics! Les folklòriques feien el que els hi donava la gana, portaven escots, bevien, fumaven, anaven amunt i avall… eren les modernaques del moment!”. Ella va començar de ben joveneta com a bailaora de flamenc, i va treballar durant una temporada a El Cordobés, però quan no li van renovar el contracte, i després d’anar a Madrid per seguir ballant, va tenir la necessitat d’afegir la seva veu al ball i donar llibertat a l’artista que portava dins, per fer les coses a la seva manera. Ara, després de dos discos on barreja flamenc i copla amb ritmes urbans com el hip hop i el rap, torna a Barcelona per presentar al BARTS, del 10 al 12 d’octubre, Espain, dolor del Bueno, un espectacle musical escrit, dirigit i produït per Andreu Buenafuente. “Parlo d’un país imaginari que no és Espanya, sinó un joc de paraules entre “ser” en castellà i “pena” en anglès, i ho faig amb text, vídeo, coreografies… I recupero cançons tradicionals que per a mi són un tresor públic, perquè si en aquest país brota alguna cosa això és art, a punta pala, i ara que estem tan baixos d’autoestima hem d’adonar-nos que la vida no només depèn d’allò econòmic, perquè en allò artístic aquest país és molt ric, som milionaris!”