Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Juan Vico. Jo, BCN. TimeOut

Arc del Teatre

El barri xinès, abans conegut com a districte Vé, sempre ha estat escenari de tot tipus d’històries clandestines. “En aquest carrer a finals del segle XIX i principis del XX hi havia el Madame Petite, un prostíbul de luxe, amb habitacions temàtiques, molt sofisticat per l’època, on també es projectava cinema clandestí”. En Juan Vico, poeta i escriptor, s’ha endinsat pels carrers del barri buscant les llums del passat. Acaba de publicar “El teatre de la luz” (Ed. Gadir), amb la que ha guanyat el premi de novel·la curta de la Fundación Monteleón, una història que comença amb l’arribada del cinematògraf a les barraques de fira del Paral·lel i que transcorre al llarg de més de vint anys per una època en què a la nostra ciutat hi havia una gran producció cinematogràfica. “Barcelona durant la primera guerra mundial es podia haver convertit en la capital del cine a Europa, perquè hi havia les condicions òptimes. També hi havia cinema porno. Es feien pel·lícules per sectors molt minoritaris, però estaven molt ben fetes i sortia de tot, sodomitzacions, orgies, escenes de lesbianisme…” Jugant a barrejar la realitat i la ficció, ha indagat en els inicis d’aquest cinema clandestí, que a més dels prostíbuls es projectava a passis privats de gent de bé. “Es diu que Alfons XIII, amb el Conte de Romanones com a mediador, li encarregava aquestes pelis als germans Baños. No està demostrat que sigui veritat, però estaria molt bé que ho fos, que el rei d’Espanya d’aquella època encarregués pel·lícules porno a uns directors de Barcelona. És una cosa tan novel·lesca que se non è vero è ben trovato”.