Per Begoña García Carteron | Fotografia Scott Chasserot www.scottchasserot.com

Luna Miguel. Jo, BCN. TimeOut

Rambla del Raval

Fa una calor asfixiant, no hi ha qui aguanti al carrer i un gos borda sense que ningú sàpiga com fer-lo callar. A la Luna ja no li importa. Està acostumada al soroll ambiental, perquè viu en un dels entresols que donen just a la Rambla del Raval des de fa més d’un any. És vegetariana i diu que li molesta més l’aroma a carn que ensuma contínuament i que arriba des de les carnisseries paquistaneses. I està escrivint un nou poemari titulat Los estómagos, en el que fa una reflexió sobre això i també sobre els animals de la ciutat. “M’impressiona la brutalitat de les gavines. Sovint, quan vaig a la feina a les vuit del matí i estic esperant l’autobús, les veig menjant-se coloms encara vius i escampant la sang pel carrer”.

La seva relació amb els ocells va més enllà d’aquesta imatge cruel i metafòrica. Porta un de blau tatuat al pit, inspirat en un poema de Bukowski, que també ha donat nom al recull de poemes seus que s’acaba de publicar als Estats Units: Bluebird and Other Tattoos (Scrambler Books, 2012). Perquè tot i que és molt jove, i encara no ha fet els 22 anys, la seva és una de les veus poètiques més reconegudes del panorama actual.

Té diversos poemaris publicats en castellà i traduïts a varies llengües, i un relat, Exhumación (Alpha Decay), escrit a quatre mans amb el seu noi, el també autor precoç Antonio J. Rodríguezen llibres. Signa des dels quinze anys un blog literari de referència (http://lunamiguel.blogspot.com.es), pel qual està considerada una de les joves més influents d’aquest país. I mentre acaba la carrera de periodisme a distància i treballa de becària editorial a Random House Mondadori, vola per Barcelona deixant-se inspirar pel soroll de la fauna local.