Per Begoña García Carteron | Fotografia Scott Chasserot
Susanna Barranco. Jo, BCN. TimeOut
Carrer Joncar
En una societat que avança frenètica, créixer a poc a poc marca la diferència. “Un conte xinés diu que si plantes un jonc pots pensar que no ho has fet bé, perquè triga molt en sortir, però quan creix, ho fa amb molta rapidesa i flexibilitat. Això demostra que estava arrelant i necessitava el seu propi temps”. A la Susanna Barranco li agrada explicar la vida amb metàfores. És actriu, amb companyia pròpia, i també ha dirigit dos documentals. Ara està treballant en el tercer, El silenci del Jonc. “El Jonc és el meu fill de quatre anys. Va trigar en parlar i en caminar i vam passar per molts metges abans de saber que té un petit retràs en el procés maduratiu. I això em va fer reflexionar molt i voler indagar més en el món de la discapacitat, o de les persones amb capacitats diferents, com prefereixo dir jo”. Per explicar aquesta realitat s’ha envoltat de testimonis amb capacitats diferents, i s’ha comunicat amb ells fent servir l’expressió corporal com a llenguatge. A més, ha involucrat artistes com Sol Picó, Ferran Carvajal i Djando Edwards, i grups com Vestusta Morla i la Fundació Tony Manero per aconseguir-ho. “Hi ha coses que només es poden explicar des de l’art, perquè pot arribar a llocs on no ho poden fer ni la teoria ni la pràctica”. Té més de 50 hores enregistrades i ha obert una línia de micromecenatge a Verkami per poder sufragar els costos del muntatge. “Per fer aquest documental no he tingut cap subvenció, però tenia clar que el volia fer, amb més diners o amb menys, més ràpid o més a poc a poc, perquè necessito parlar d’això. Tothom es queixa que no hi ha ajuts, i és veritat, però no ens podem aturar per aquest motiu, hem de continuar creant”.