Avui, 25 d’abril de 2017, ha mort en Xavier Corberó, escultor en majúscules reconegut a nivell internacional, amb obres al MOMA i a molts museus i ciutats del món, com Londres o Beirut, i fill de Barcelona. Un gran artista que, a més de plantar els seus tòtems a la nostra ciutat, magnificant l’entorn i convertint cantonades industrials en espais sublims, i de dissenyar les medalles olímpiques del 92, va contribuir en el fet que la ciutat s’embellís amb les obres de Lichtenstein, Oldenburg, Botero i altres. Només per això li hem de professar un etern agraïment, tot i que els seus mèrits vam molt més enllà i requereixen el reconeixement de la Història de l’Art a nivell internacional i, especialment, de la del nostre país.
Jo, per motius professionals, fa un parell d’anys vaig tenir el plaer i el privilegi de visitar casa seva i saludar-lo personalment. És al nucli vell d’Esplugues de Llobregat i he de confessar que mai havia anat a aquest racó històric, amagat entre la ronda i l’autopista, a l’extrem de la serra de Collserola. Un petit llogaret format per una masia i un grapat de cases al voltant d’una església medieval, en un entorn boscós que s’esglaona per una muntanya foradada. I algunes d’aquelles cases, amb el seu corresponent terrenys, les va adquirir en Xavier Corberó fa anys, per transformar-les en la seva gran obra.
Vaig entrar en aquella propietat amb la sensació de fer-ho a la casa de Dalí a Port-lligat quan encara no era museu i el geni hi vivia allà. I un cop dins, vaig adonar-me que la casa d’en Corberó tenia, però, les dimensions i l’espectacularitat del Teatre-Museu de Figueres.
La primera similitud és la gran claraboia central de l’edifici, que el vertebra de dalt a baix. La segona, el Cadillac i el Rolls Royce que descansen a tocar del lucernari, envoltats de maletes, gorres, bastons i altres elements que conviden a iniciar un viatge.
Però el viatge, en aquest cas, no passa fora de la casa sinó que s’inicia en les plantes superiors, on hi ha l’habitatge de la família, i baixa al llarg dels quatre pisos esglaonats en la pendent, que conformen una casa-taller-galeria d’art magnífica, fins a les profunditats de la terra, on s’amaga l’obra més preuada de l’artista, passant per un auditori i unes grutes subterrànies, per pujar de nou a un jardí que és tot un museu a l’aire lliure. Un viatge inesperat que és tota una experiència pels sentits.
He d’afegir, a més, que Xavier Corberó ens va rebre al llit i en bata, com només fan els artistes, i ens va donar una efusiva benvinguda. Va delegar la visita en la seva dona, Midu Rica, una amfitriona especialment elegant i acollidora, que ens va mostrar les col·leccions d’antiguitats procedents del món sencer, les obres d’amics tan destacats com Tàpies i d’artistes com Gaudí, la sala de música, els horts i els antics safareigs transformats en encantadors patis… I al llarg de tot el recorregut, vaig poder contemplar sobretot les magnífiques obres de Corberó, peces realitzades en un marbre esculpit fins a la transparència, que evoquen la sensualitat femenina, escultures basculants, denominades Balancinas, que permeten la interacció més enllà de la contemplació, tòtems que conformen famílies prehistòriques i una parella de dracs, que representen a l’artista i a la pròpia dona descansant al jardí. Avui, aquest drac, agafa una nova dimensió.
L’edifici, un laberint que integra cases històriques amb construccions noves i recupera i recrea espais naturals perduts, és una perfecta joia, una obra d’art total, que abraça a més part de la prolífica obra d’un artista imprescindible de l’avantguarda del segle XX i de principis del XXI. Un escultor avantguardista fins al darrer moment, que deixa un llegat que cal saber valorar.
