Per Begoña García Carteron | Fotografia Scott Chasserot www.scottchasserot.com

Flowers. Jo, BCN. TimeOut

Plaça del Sol

Qui surt pels bars musicals de Gràcia sap que hi ha coses que mai fallen. Una d’elles, no importa en quin bar entris, ni tampoc l’hora que sigui, és trobar-se amb el Flowers. Si el coneixes estàs perdut, i li hauràs de comprar el seu CD, el seu calendari o el seu últim llibre, tot editat per ell mateix. I si no tens diners a sobre, et farà anar a un caixer. Va ser fotògraf de concerts i ven troballes dels seus arxius, però el més curiós és que a la majoria de fotos sempre hi surt ell. Si no el coneixes, caçarà al vol qualsevol oportunitat per prendre la paraula i a la mínima que et despistis t’haurà pillat amb un dels seus monòlegs. “A la vida tens un somni, i si et fa il·lusió estar amb un artista, doncs vas i et fas la foto amb ell. Jo a la Barcelona dels 60 vaig veure als Beatles, als Animals, als Kinks, als Who… i tinc fotos amb ells, amb el Mick Taylor… ”

Fa 40 anys que recorre la nit Barcelonina carregat de bosses de discos Castelló i parlant de rock i pop art amb qui el vulgui escoltar, i ha calat fons en la música barcelonina: Loquillo, els Trons i els Surfing Silex li han dedicat cançons, un privilegi del que no gaudeix qualsevol. I ara en David Amills i en Simón Borràs, dos dels seus fans, han fet un documental sobre ell, que es podrà veure els dies 11 i 18 d’octubre als Cinemes Girona. “La pel·lícula és un homenatge a la Barcelona dels 60, la dels Sírex, els Mustang, els Salvajes i tot el que existia en aquell moment”. I és que pel Flowers, el món es podia haver aturat llavors. Diu que no li agrada la música que posen ara als bars. “Qualsevol fa de discc jockey! Del Bowie salten al Lou Reed i després al Clapton, i foten barreges trencades!” Però això no li impedeix anar-hi i seguir parlant de rock amb el personal.