Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Montse Costas. Jo, BCN. TimeOut

C. Ferlandina

A tocar del Macba, la poesia es pot llegir a les parets i sentir als bars. “La moda de recitar poesia aquí a Barcelona va començar a l’Horiginal, fa uns deu anys, i sortosament ha enganxat, sortosament hi ha un públic i sortosament ara cada vegada hi ha més llocs on recitar, com la Poeteca, l’Espai Mallorca…” La Montse Costas és poeta però no sempre li ha agradat dir poesia en veu alta. “Al principi ho vaig viure de manera traumàtica però ja he fet les paus. He arribat a la conclusió que la poesia escrita per ser llegida i l’escrita per ser dita són dos gèneres diferents. I la que és apta per ser dita, sovint voreja altres gèneres parateatrals o parahumorístics.” Va publicar el seu primer poemari amb només 20 anys i poc després en va treure dos més. Per fer-ne el quart, La murga (Lapislàtzuli), n’ha trigat deu anys. “És un pas endavant o al costat, o potser enrere… és un llibre més experimental i més lleuger. He intentat fugir de temes greus i transcendents. A mi m’agrada fer poesia frívola, de temes més intranscendents, amb una forma molt lleugera i sense dramatitzar. Poesia desdramatitzada.” L’edició és bilingüe, en català i japonès, un idioma en el què no existeix cap paraula que vulgui dir “murga” i per això s’ha traduït com a “petites molèsties que impedeixen ser feliços del tot”. El presenta a l’Horiginal el proper 6 de novembre a les 20’30, en un recital també en català i japonès. “El que em sorprèn dels japonesos és la seva dualitat. Són capaços de prendre’s les coses amb una seriositat absoluta, i al mateix temps fer les coses més absurdes. El meu llibre vol fer una mica això. Molts poemes semblen molt seriosos i acaben sent una animalada. El que pretén és trencar la murga i superar-la amb bon humor”.