Etiqueta: TimeOut (Pàgina 1 de 9)

Nico&Sunset. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 11 de Desembre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Raquel Salvador i Oriol Vila (Nico&Sunset). Jo, BCN. TimeOut

C. Moscou

No cal anar a Rússia per fer-se el rus. “Internet facilita que puguis fer una bogeria i que sigui molt viral, i penso que això és molt circense i divertit”. L’actor Oriol Vila fa un parell d’anys que va desdoblar la seva personalitat i es va crear un personatge a mida: el rus Nicolai Serguéievich, un home de circ fort i alhora romàntic que vol cantar. I l’actriu Raquel Salvador, la seva parella en la vida real i en la ficció, el va acompanyar com a Suzette Suavet Miller. “Va ser una mica per accident. Vam començar a fer cançons junts, perquè l’Oriol va posar música a alguns textos meus, però a mi em feia molta vergonya cantar, perquè jo no cantava ni a la dutxa! I vaig pensar en fer-me la francesa”. Al principi no tenien més objectiu que passar-s’ho bé, i van deixar sortir aquests dos personatges cantaires que portaven dins, creant-los-hi fins i tot una vida virtual a les xarxes. “Un dia ens vam animar a fer un concert i vam pensar en fer algun vídeo divertit per promocionar-ho al Facebook. I com que no teníem mitjans, vam pensar en fer-ho com ho farien els propis personatges, amb l’i-Phone mateix!” D’aquella primera aventura va sorgir Nico&Sunset, una websèrie còmico-romàntica que ja compta amb set capítols on-line i en la que ells dos ho fan tot, amb l’única companyia d’un no actor que no parla. Ara faran set capítols més, que començaran a rodar al gener i estrenaran al juny. I a més, tenen un show musical, i cantaran en el seu rus-francès catalanitzat a l’Alfa bar el proper el 12 de desembre i el dia 30 a la Sala Atrium. “Vam començar amb els personatges per pura covardia, perquè no ens atrevíem a ser com érem, i curiosament amb aquestes màscares som més nosaltres del que seríem si realment fóssim nosaltres!”

Igor Szpakowski. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 4 de Desembre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Igor Szpakowski. Jo, BCN. TimeOut

C. de Gualbes

Entre cotxes, motos i autobusos, hi ha qui prefereix l’skate no només com a mitjà de transport. “Si no fos perquè la taula es trenca, jo faria skate al carrer cada dia, plogués o no. Quan plou vaig a llocs tancats, naus Indoor o skate bars, n’hi ha bastants!” L’Igor Szpakowski, amb només 16 anys, avança molt ràpid. A més d’anar i tornar patinant cada dia a l’institut, treballa davant les càmeres des del cinc anys i ha engegat una sòlida carrera d’actor. “Vaig fer teatre i curtmetratges, però volia fer alguna cosa més gran… A Polseres vermelles em van agafar després de cinc càstings, i va ser total!” Ara acaba de protagonitzar la seva primera pel·lícula, La por, dirigida per Jordi Cadena, on interpreta un adolescent sotmès a la violència silenciada del seu pare. Una història dura que ha estat tot un repte per a ell, i on també ha pogut treure profit de la seva agilitat sobre la taula. “Hi ha una escena que m’he d’anar sota la pluja i ells volien que ho fes amb bicicleta, però jo vaig proposar fer-ho amb skate, i com que el portava a sobre, ho vaig fer amb el meu.” No té por de gairebé res i, sobre rodes, continua camí també pels escenaris. Acaba d’estrenar al Teatre Zorrilla de Badalona l’obra El desert de l’oblit, amb Projecte Ixthys Teatre. I amb el director de la companyia, l’Albert López Vivancos, acaba d’escriure fins i tot una novel·la, La terra d’Àndoc, que publicarà al febrer Edicions 62. “És de gènere fantàstic i juvenil, tot i que jo crec que també enganxarà als adults. A mi m’agrada provar-ho tot. També m’agradaria dirigir, teatre, cine, televisió… per tenir l’experiència, i seguir actuant i escrivint. Continuar endavant amb tot i no parar!”.

Álvaro de la Peña. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Álvaro de la Peña. Jo, BCN. TimeOut

C. Neopàtria

Hi ha qui dansa per la vida sense adonar-se de que ho fa, i amb escenari o sense. “A la concepció general de la gent, encara existeix un gran prejudici sobre la dansa. Hi ha qui pensa que és per a superdotats, o per idiotes, o qualsevol cosa, menys que és alguna cosa que fa tothom contínuament, perquè és moviment…” L’Álvaro de la Peña, ballarí i coreògraf, va crear la companyia de dansa contemporània Iliacan fa vint anys. Però fa uns cinc, i arrel de la baixada de contractacions de bolos professionals, va decidir engegar un nou projecte. “Jo sempre havia volgut treballar amb gent de fóra del món de la dansa, que no fossin ballarins, i buscant idees, per no haver de dedicar-me a la jardineria, em vaig inventar el projecte Pobles en dansa.” L’any passat va voler transportar la iniciativa a la ciutat de Barcelona, i va crear el projecte Barris en dansa, del qual ara està fent la segona edició. “Volíem arribar a tothom a partir dels centres culturals, amb la idea de que la dansa és per a qualsevol, perquè tothom té l’opció de poder practicar-la. Formem grups de treball a cada barri i construïm un espectacle de creació amb la gent i l’energia que tenim. I s’ha apuntat molta gent, massa i tot!” Els barris que participen aquest any són Gràcia, Poble Nou, la Barceloneta i la Marina i, d’alguna manera, també Sant Andreu, perquè el SAT es va oferir per acollir l’estrena de l’espectacle resultant, que tindrà lloc el proper 22 de novembre. “Hem treballat per separat, però crearem un espectacle conjunt, que després es representarà a tots els barris. Jo crec que hi haurà unes 120 persones a l’escenari. La idea és que la gent tingui una experiència artística i humana a l’hora de fer una creació.”

Montse Costas. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 6 de Novembre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Montse Costas. Jo, BCN. TimeOut

C. Ferlandina

A tocar del Macba, la poesia es pot llegir a les parets i sentir als bars. “La moda de recitar poesia aquí a Barcelona va començar a l’Horiginal, fa uns deu anys, i sortosament ha enganxat, sortosament hi ha un públic i sortosament ara cada vegada hi ha més llocs on recitar, com la Poeteca, l’Espai Mallorca…” La Montse Costas és poeta però no sempre li ha agradat dir poesia en veu alta. “Al principi ho vaig viure de manera traumàtica però ja he fet les paus. Read more about no deposit bonus. He arribat a la conclusió que la poesia escrita per ser llegida i l’escrita per ser dita són dos gèneres diferents. I la que és apta per ser dita, sovint voreja altres gèneres parateatrals o parahumorístics.” Va publicar el seu primer poemari amb només 20 anys i poc després en va treure dos més. Per fer-ne el quart, La murga (Lapislàtzuli), n’ha trigat deu anys. “És un pas endavant o al costat, o potser enrere… és un llibre més experimental i més lleuger. He intentat fugir de temes greus i transcendents. A mi m’agrada fer poesia frívola, de temes més intranscendents, amb una forma molt lleugera i sense dramatitzar. Poesia desdramatitzada.” L’edició és bilingüe, en català i japonès, un idioma en el què no existeix cap paraula que vulgui dir “murga” i per això s’ha traduït com a “petites molèsties que impedeixen ser feliços del tot”. El presenta a l’Horiginal el proper 6 de novembre a les 20’30, en un recital també en català i japonès. “El que em sorprèn dels japonesos és la seva dualitat. Són capaços de prendre’s les coses amb una seriositat absoluta, i al mateix temps fer les coses més absurdes. El meu llibre vol fer una mica això. Molts poemes semblen molt seriosos i acaben sent una animalada. El que pretén és trencar la murga i superar-la amb bon humor”.

Sergi Sánchez. Jo, BCN. TimeOut. Entrevista/perfil a la revista TimeOut BCN. Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández. 23 d'Octubre 2013

Per Begoña García Carteron | Fotografia Irene Fernández

Sergi Sánchez. Jo, BCN. TimeOut

C. Carretes

A partir del vespre, els carrers del Raval van plens de llauners que criden cervesa-beer. “Hi ha qui està a favor i qui està en contra, els dels bars els putegen, els joves els saluden i es fan amics d’ells… Són gent que estan al mig de la vida nocturna, que viuen a Barcelona, que coneixen molt bé el barri i que els hi passen un munt de coses que ni t’imagines.” El Sergi Sánchez és realitzador de vídeo, i després de passar una temporada als Estats Units amb una beca, va tornar a Barcelona i s’hi va instal·lar al Raval, on va descobrir la vida de barri. “La gent que ho veu cada dia no li dóna importància, però per a mi el Raval és molt cinematogràfic, com el Bronx o Baltimore… Té molta vida, al carrer sempre hi passen mil coses a la vegada, gires una cantonada i és un món completament diferent, com si estiguessis al mig de Pakistan o de Bangladesh o d’on sigui. Hi ha un munt de realitats que es creuen…” Aquesta realitat li va donar la idea de fer Barcelona Salvaje, un websèrie amb la vida quotidiana del barri com a protagonista, un retrat amb molt d’humor i amb Makinavaja com a referent. Ha creat personatges potents, com el porter de bar que s’instal·la a casa del fill solter, ha engrescat a actors professionals i a d’altres que no ho són, com l’Abid, que fa de llauner a la vida real i a la ficció, i els ha dirigit a tots en escenaris de la ciutat. “Al primer capítol robem les bicis del bicing i ens pixem a la Sagrada Família!” El primer dels onze capítols s’estrena el 16 d’octubre a les 20 hores, online i amb una festa al bar Makinava del carrer Carretes. “Serà l’inici del que volem que sigui un Tour Salvaje per tot el Raval, presentar cada quinze dies un capítol en un local diferent, i anar fent barri!”

« Entrades més antigues