Per Begoña García Carteron | Fotografia Scott Chasserot

Xarim Aresté. Jo, BCN. TimeOut

Carrer Hipòlit Lázaro

Si Barcelona és una ciutat musical és perquè en ella han viscut sempre bons músics. El tenor Hipòlit Lázaro va ser un d’ells. Però al carrer que porta el seu nom en comptes d’òpera només se sent el soroll del trànsit de la propera Pi i Margall. Pel Xarim Aresté, també músic, això no és un problema. “He après a no sentir les coses que no m’agraden, com els clàxon. Jo visc als núvols, i pel carrer estic escoltant música que tinc al cap. Ara mateix, valsos d’Strauss…” Per cantar i tocar amb la guitarra, però, prefereix el rock, tot i que no li agraden gaire les catalogacions. “Hauríem de deixar els estils en pau. La gent està més preocupada pel que sembla que pel que és, i en la música també. A mi m’agrada potenciar els ritmes ortopèdics, que soni la lletjor de les coses…”

Amb el seu grup, els Very Pomelo, té un local d’assaig a Gràcia. Han editat tres discs i fan ballar a tothom als seus concerts, però diu que no assagen mai. Prefereix tocar amb gent diversa a casa seva, i ho té fàcil. Al primer sofà on va caure quan va arribar a Barcelona va conèixer en Pantanito, i ara comparteix pis amb en Pau Fuster i en Gerard Quintana. “M’he muntat un estudi de gravació i em passo el dia tocant. Estic preparant un disc amb el Gerard on cantem els dos, i és súper divertit”. Passar-s’ho bé amb els amics li dóna molta feina: és guitarrista de Sopa de Cabra, Maika Makovski i Sanjosex. Té catorze guitarres, i tria una o altra en funció de la persona amb qui toqui. “Són com pinzells, amb mides, espessors i textures diferents”. I amb els seu pinzells, i als núvols, en Xarim omple de música l’entorn. Qui sap si en el futur hi haurà un carrer que porti el seu nom, i el rock farà callar el soroll del trànsit.